Maduixes amb xocolata.

Acabo de sopar. Maduixes amb xocolata desfeta. Quina enveja! Direu. Doncs no. Les maduixes em susciten indiferència. No sóc un home de gustos estranys, la veritat, però hi ha coses que tampoc m'apassionen en absolut. No miro la tele sovint per no dir gairebé res, no m'agrada prendre chupitos, no m'agrada el rock català, no m'agrada beure en got de plàstic.

Tot i això, no m'agraden coses que tampoc són genials. Tot és qüestió de gustos. La llet, freda. El cafè, si bo, sol, curt i sense sucre, si simplement assequible, dolç i amb llet i/o gel. I el mateix passa amb moltes altres coses. Les assignatures de la facultat, si molt interessants, a fons i lamentant no tenir temps per acabar-les. Si només un xic interessants, amb prou feines treballades. Les dones, com més intel·ligents i inaccessibles, com més difícils, més m'agraden i més m'hi dedico. Com més superficials, immadures i curtes de mires, menys em motiven.

Sóc una persona que atèn a motivacions, tal i com es pot veure en posts anteriors. Si no hi ha un bon objectiu, no cal que sigui l'únic, però que sigui bo, que impliqui millorar, superar-me, donar el millor de mi mateix... Llavors, endavant, sense cap mena de dubtes. Que tinc un objectiu mediocre? Tot es torna abúlic, immòbil, insípid.

El que donen de sí unes maduixes amb xocolata. I això que tampoc em maten.