A vegades odiem ser conscients que hi és, i d'altres la necessitem de manera desesperada.
Odio la post-adolescència.
jueves, 28 de enero de 2010
miércoles, 13 de enero de 2010
Revisió i balanç d'una de les fraccions.
Paradoxalment, tot pren forma quan pensava que ja no em quedava res més per no-fer. Embegut en cafeïna i immers en un núvol d'abúlia imprductiva, sortint de la meva segona casa en la qual acabava de passar més de 12 hores ininterrompudes, veient gent anar i venir, xerrant i somrient amb uns i altres, paradoxalment, i perdonin la recurrència, la música ha començat a sonar, i el que a primera nota semblava el típic record associat, s'ha convertit en un torrent voluntàriament desbordat de pensaments, evocant una rere l'altra escenes que de molt ençà venia acumulant sense un balanç adequat.
I és que sí, ja pot tremolar el terra, perquè m'ha donat per pensar. I això en aquests últims mesos no ha estat bastant freqüent.
Tot ha començat amb... bé, comencem amb la primera peça de la banda sonora que acompanyarà els valerosos lectors que s'aventurin a llegir tal parrafada de dobles sentits.
http://open.spotify.com/track/0eGsygTp906u18L0Oimnem
La melodia és el preludi d'un record inesborrable i inequívoc, realment, i amb
"it was only a kiss"
s'ha precipitat tot. Escenes de fred i falsa intimitat en un campus herbaci sembrat d'alcohol i festa. Trobades prèvies i posteriors al claustre i a d'altres ambients universitaris, primeres estones d'intimitat de veritat acompanyats de fundes nòrdiques nues i cigarretes en la penombra, massatges mentolats... Que inevitablement van portar a uns nadals atípics i milers d'anècdotes i moments per recordar, perllongant-se posteriorment fins a finals d'abril, quan per efecte d'un comptagotes invisible, poc a poc la flama va passar a ser àscua, amb la qual al final ens vam esquitxar i cremar els dits, però amb un inevitable gravat a foc que mai m'avergonyiré de tenir, perquè les petites cremades no són rés comparades amb tot el temps que vam ballar, cantar i passar bons moments al voltant de la foguera.
Tot i que al final acabés convertit en Mr. Brightside, només va durar un temps estrictament necessari...
i canvi de terç!
http://open.spotify.com/track/6cYs5hD11CLkWPvtvBG5L7
Ens traslladem a una atmosfera tènue i carregada, plena de fum, cervesa i gent vestida preferentment de negre. Un petit reducte de persones habituals viu el seu idil·li habitual del cap de setmana, en què un valor segur recau en aquesta cançó i d'altres del mateix estil. Cerveses, mirades i frecs de subtilesa variable configuraven nits de diversió desenfadada i temptacions en segon pla.
Os regalo mis canciones
y me apuntan con el dedo
mira por dónde va el Robe
para mí que ya está pedo.
Els rifs del rock espanyol tenyien la pobra il·luminació d'una brillantor especial i característica que encara recordo amb nostàlgia, perquè ni entre els ullals de la festa dels divendres d'ara l'he retrobada.
Però en fi, recapitulem, i canviem de ritme.
http://open.spotify.com/track/6tC2iHfUlzB2W4ntXXL2BH
Han estat incomptables els dies d'estudi, amb nombroses companyies i un cabàs de moments especials tot i l'ensopiment que comporta navegar entre les pàgines de la literatura mèdica. Com tot, mereix una música en especial i un record per les companyies més apreciades, que han assolit cotes de proximitat temps abans insospitades. Abraçades, estrès, confessions, teràpia recíproca, películes, estones de sofà, cafès i el fum del meu tabac amaneixen aquest cúmul d'instants feliços entre ullada i ullada als apunts.
Something’s tearing me down
And down
Can’t help but feel it’s coming from you
She’s a gunshot bride
With a trigger cries
I just wonder what we’ve gotten our selves into...
Fins i tot moments en què, a punt de caure d'una posició segura, vam recordar on teníem l'arnès de seguretat.
Òbviament, com en tota joventut esbojarrada i postadolescent, hi ha moments per l'amor idealista i presomniat, sense que acabi de fructiferar per causes alienes al raonament lògic...
http://open.spotify.com/track/1Q2G83nXtZdyYk9bq4qPkc
She never really had a chance
On that fateful moonlit night
Sacrificed without a fight
A victim of her circumstance
Now that I've become aware
And I've exposed this tragedy
A sadness grows inside of me
It all seems so unfair
Moments d'insuperable felicitat ondulant que es combinava perfectament amb fases de passotisme, nihilisme i autisme. El preu de no haver tingut 15 anys de veritat el vaig fer pagar a una persona que mereixia tot el contrari...
She wasn't given any choice
Desperation stole her voice
I had to suffer one last time
To grieve for her and say goodbye
Relive the anguish of my past
To find out who I was at last
The door has opened wide
I'm turning with the tide
Looking through her eyes
I arribem a l'últim moviment, potser una letania més o menys constant al llarg del temps, però amb dues fases d'intensitat, una d'estival, i l'altra en ple nadal.
http://www.goear.com/listen/dca95c5/paper-wings-rise-against
1a fase: Canta ell.
"One last thing I beg you please, just before you go
I've watched you fly on paper wings half way round the world
until they burned up in the atmosphere and sent you spiraling down
Landing somewhere far from here with no one else around
To catch you falling down
And I'm looking at you now
And you can't tell if I'm laughing
Between each smile there's a tear in my eye
There's a train leaving town in an hour
It's not waiting for you and neither am I
Swing for the fences son, he must have told you once
That was a conversation you took nothing from
SO RAISE YOUR GLASS *now* AND celebrate exactly what you've done
Just put off another day of knowing where you're from
You can catch up with yourself
if you run"
I en passar 6 mesos i 13 dies després, 2a fase, torna a cantar ell, però la situació ara és bastant a la inversa.
Primer arraulits en un racó, amb fred...
"And I can't tell if you're laughing
Between each smile there's a tear in your eye
There's a train leaving town in an hour
Its not waiting for you and neither am I
Is this the life that you lead?
Or the life that's led for you?
Will you take the road thats been laid out before you?
Will we cross paths somewhere else tonight?
Somewhere else tonight...
(Somewhere else.....)"
I al cap d'unes hores... simplement la tornada.
"And I cant tell if you're laughing
Between each smile there's a tear in your eye
There's a train leaving town in an hour
It's not waiting for you and neither am I"
-------------------------------------------------------------------------------------
Sembla mentida, però el simple fet de tenir un primer record feliç, portant 24 hores despert i excessivament dosificat de cafeïna, paradoxalment tot ha cobrat sentit.
Ha acabat l'última pista en sortir del metro, ara queda escollir un tema per mi. En va intento buscar entre les cançons de Protest the Hero, perquè acabo sucumbint al que vé a ser ja la meva cantarella habitual, i que fins i tot puc acabar covertint en un modus vivendi.
"And how we survive..."
http://open.spotify.com/track/2T53qck9aYEhXtcL6GJEeX
Va, acabeu-la vosaltres.
I és que sí, ja pot tremolar el terra, perquè m'ha donat per pensar. I això en aquests últims mesos no ha estat bastant freqüent.
Tot ha començat amb... bé, comencem amb la primera peça de la banda sonora que acompanyarà els valerosos lectors que s'aventurin a llegir tal parrafada de dobles sentits.
http://open.spotify.com/track/0eGsygTp906u18L0Oimnem
La melodia és el preludi d'un record inesborrable i inequívoc, realment, i amb
"it was only a kiss"
s'ha precipitat tot. Escenes de fred i falsa intimitat en un campus herbaci sembrat d'alcohol i festa. Trobades prèvies i posteriors al claustre i a d'altres ambients universitaris, primeres estones d'intimitat de veritat acompanyats de fundes nòrdiques nues i cigarretes en la penombra, massatges mentolats... Que inevitablement van portar a uns nadals atípics i milers d'anècdotes i moments per recordar, perllongant-se posteriorment fins a finals d'abril, quan per efecte d'un comptagotes invisible, poc a poc la flama va passar a ser àscua, amb la qual al final ens vam esquitxar i cremar els dits, però amb un inevitable gravat a foc que mai m'avergonyiré de tenir, perquè les petites cremades no són rés comparades amb tot el temps que vam ballar, cantar i passar bons moments al voltant de la foguera.
Tot i que al final acabés convertit en Mr. Brightside, només va durar un temps estrictament necessari...
i canvi de terç!
http://open.spotify.com/track/6cYs5hD11CLkWPvtvBG5L7
Ens traslladem a una atmosfera tènue i carregada, plena de fum, cervesa i gent vestida preferentment de negre. Un petit reducte de persones habituals viu el seu idil·li habitual del cap de setmana, en què un valor segur recau en aquesta cançó i d'altres del mateix estil. Cerveses, mirades i frecs de subtilesa variable configuraven nits de diversió desenfadada i temptacions en segon pla.
Os regalo mis canciones
y me apuntan con el dedo
mira por dónde va el Robe
para mí que ya está pedo.
Els rifs del rock espanyol tenyien la pobra il·luminació d'una brillantor especial i característica que encara recordo amb nostàlgia, perquè ni entre els ullals de la festa dels divendres d'ara l'he retrobada.
Però en fi, recapitulem, i canviem de ritme.
http://open.spotify.com/track/6tC2iHfUlzB2W4ntXXL2BH
Han estat incomptables els dies d'estudi, amb nombroses companyies i un cabàs de moments especials tot i l'ensopiment que comporta navegar entre les pàgines de la literatura mèdica. Com tot, mereix una música en especial i un record per les companyies més apreciades, que han assolit cotes de proximitat temps abans insospitades. Abraçades, estrès, confessions, teràpia recíproca, películes, estones de sofà, cafès i el fum del meu tabac amaneixen aquest cúmul d'instants feliços entre ullada i ullada als apunts.
Something’s tearing me down
And down
Can’t help but feel it’s coming from you
She’s a gunshot bride
With a trigger cries
I just wonder what we’ve gotten our selves into...
Fins i tot moments en què, a punt de caure d'una posició segura, vam recordar on teníem l'arnès de seguretat.
Òbviament, com en tota joventut esbojarrada i postadolescent, hi ha moments per l'amor idealista i presomniat, sense que acabi de fructiferar per causes alienes al raonament lògic...
http://open.spotify.com/track/1Q2G83nXtZdyYk9bq4qPkc
She never really had a chance
On that fateful moonlit night
Sacrificed without a fight
A victim of her circumstance
Now that I've become aware
And I've exposed this tragedy
A sadness grows inside of me
It all seems so unfair
Moments d'insuperable felicitat ondulant que es combinava perfectament amb fases de passotisme, nihilisme i autisme. El preu de no haver tingut 15 anys de veritat el vaig fer pagar a una persona que mereixia tot el contrari...
She wasn't given any choice
Desperation stole her voice
I had to suffer one last time
To grieve for her and say goodbye
Relive the anguish of my past
To find out who I was at last
The door has opened wide
I'm turning with the tide
Looking through her eyes
I arribem a l'últim moviment, potser una letania més o menys constant al llarg del temps, però amb dues fases d'intensitat, una d'estival, i l'altra en ple nadal.
http://www.goear.com/listen/dca95c5/paper-wings-rise-against
1a fase: Canta ell.
"One last thing I beg you please, just before you go
I've watched you fly on paper wings half way round the world
until they burned up in the atmosphere and sent you spiraling down
Landing somewhere far from here with no one else around
To catch you falling down
And I'm looking at you now
And you can't tell if I'm laughing
Between each smile there's a tear in my eye
There's a train leaving town in an hour
It's not waiting for you and neither am I
Swing for the fences son, he must have told you once
That was a conversation you took nothing from
SO RAISE YOUR GLASS *now* AND celebrate exactly what you've done
Just put off another day of knowing where you're from
You can catch up with yourself
if you run"
I en passar 6 mesos i 13 dies després, 2a fase, torna a cantar ell, però la situació ara és bastant a la inversa.
Primer arraulits en un racó, amb fred...
"And I can't tell if you're laughing
Between each smile there's a tear in your eye
There's a train leaving town in an hour
Its not waiting for you and neither am I
Is this the life that you lead?
Or the life that's led for you?
Will you take the road thats been laid out before you?
Will we cross paths somewhere else tonight?
Somewhere else tonight...
(Somewhere else.....)"
I al cap d'unes hores... simplement la tornada.
"And I cant tell if you're laughing
Between each smile there's a tear in your eye
There's a train leaving town in an hour
It's not waiting for you and neither am I"
-------------------------------------------------------------------------------------
Sembla mentida, però el simple fet de tenir un primer record feliç, portant 24 hores despert i excessivament dosificat de cafeïna, paradoxalment tot ha cobrat sentit.
Ha acabat l'última pista en sortir del metro, ara queda escollir un tema per mi. En va intento buscar entre les cançons de Protest the Hero, perquè acabo sucumbint al que vé a ser ja la meva cantarella habitual, i que fins i tot puc acabar covertint en un modus vivendi.
"And how we survive..."
http://open.spotify.com/track/2T53qck9aYEhXtcL6GJEeX
Va, acabeu-la vosaltres.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)