Diguem que tinc ganes d’escriure. Diguem que probablement sigui atès a un principi de canvi de paradigma. Diguem que potser també es degui al lleuger estat d’embriaguesa en què em trobo sumit ara mateix. Són quarts de cinc de la matinada d’un dilluns d’agost, i estirat en solitari al menjador de la casa, oxigenat pel ventilador que aconsegueix dissipar per moments el calor espès d’una nit que sembla no tenir final, entregat al so eclèctic de No-Man. Diguem que les ganes no sempre es corresponen amb la inspiració, però sí amb la necessitat d’expressió. Així doncs, no queda res més que adoptar una postura més còmoda que estar boca-terrossa al llit plegable que forma part del campament base que ha esdevingut casa meva i entregar-se al suau xiuxiueig del teclat que tradueix poc a poc els meus deliris de nocturnitat.
Fas una ullada al voltant, i trobes un estampat de flors que convida a la psicodèlia fent l’ullet a la careta de Monty Python Flying Circus, mentre rememores les hores de música viscudes fa hores en un clímax de progressivitat. Poc a poc el riff de guitarra envaeix el teu interior i intentes reprimir l’impuls d’anar a buscar una cigarreta. De moment no cedeixes a la temptació, la carn és feble, però la ment s’hi imposa. De cop, trobes a faltar una companyia que fins fa poques setmanes ni haguessis pogut imaginar que pogués existir, i poses els cinc sentits en recordar-la, del seu aroma al seu tacte, passant pel seu somriure encisador, que tant costa arribar a veure amb sinceritat.
La sobredosi diabètica et posa en alerta i et recorda que tens ganes d’expressió artística i no pas d’expressar al món la teva joia post-adolescent. Uns vocals al més pur estil d’R&B t’aporten ritme, i et transporten a un parell d’hores abans, on el frenesí dels balls i el rock dels 80 imperava en una atmosfera desenfadada i etílica, on els teus moviments fluïen al mateix temps que la música. De cop la cançó vira al post-rock més experimental ple de sons discordants, i tanques els ulls cercant una inspiració abstracta; imatges i colors apareixen mentre tecleges a cegues, i una atmosfera onírica de formes apocalíptiques es manifesta al teu voltant. De cop, vibra la butxaca, en senyal del món real que es comunica a través d’internet i el terminal mòbil. Els pocs segons que dura la interrupció serveixen per esborrar l’antiga melodia, i adaptar-se a la nova, ara més pausada i tranquila.
La sol·litud t’embriaga i alhora que no vols que s’acabi, voldries que ara mateix no hi fos. El sensor glicídic torna a activar-se, conscient dels impossibles que tant t’agrada imaginar, i et demana un xic de seny. Què més dóna! –exclames- Al cap i a la fi, tot forma part d’una divagació sense sentit. Trobes que podries seguir 10 pàgines més del processador de text, però el resultat de per si ja podria ser jeroglífic per a qualsevol lector, fins i tot tu mateix estant sobri, i decideixes aturar-te per caure lànguidament sobre el sofà a gaudir dels darrers estertors dels combinats beguts en un bar tranquil i rosat, al costat i alhora lluny del centre neuràlgic de la ciutat amb un sol dubte.
I si...?
