I què esperaves? Un cop més la teva incapacitat per fer el que vols i hauries et reporta hores de son indesitjades i una altra petita cicatriu en un teixit que voldries immaculat.
I no és que vingui de nou, sino que sempre ha estat així, i sempre, sota el pretext d'intentar canviar, te'n has oblidat i has reincidit al cap d'un temps. Alguna cosa falla, i realment saps què és?
Per una banda, podria ser que simplement no has abandonat mai el culte al cos i el que dicten els teus instints primaris, i això és vomitiu. D'altra banda, t'agradaria pensar que realment és un defecte patològic que no pots canviar. Mai podràs assumir que la ment a la que tant aprecies no pugui governar un simple cos.
I si realment és així, potser que canviïs ja de mentalitat, no trobes? Ah, quin fàstic que et fas, ara mateix, i suposes que potser, la millor manera, és no oblidar què passa quan sucumbeixes, no trobes?
Perquè potser avui no haurà passat res, però qui sap si la propera vegada... Potser aquest recordatori retòric t'ho farà recordar una mica més sovint, la propera vegada que soni l'alarma.
Ets inútil, a vegades.
