Diuen que les millors cançons s'escriuen en aquests moments, diuen que aquests sentiments desperten la inspiració dels artistes.
O no sóc un home de tòpics, o realment les coses no són així. Potser és el meu defecte, sóc incapaç de deixar de banda els problemes personals quan estan relacionats amb la meva dedicació, quan cada puta línia d'un redactat infame em recorda diverses parts i diversos moments passats que segurament ja no torni a veure de la mateixa manera, ni tornin a repetir-se amb la mateixa intensitat.
Donar-se un temps és un eufemisme massa gros per algú que ja n'ha estat víctima. Conscient que no constitueixo la millor oferta del mercat, i que sóc un producte divertit al principi però repetitiu i cansat després, tinc la sensació d'assolir sempre el mateix rol, i després ser llençat a un contenidor de reciclatge, per a un processat i posterior reenvasament en un format més o menys nihilista, sempre carregat de fum de tabac, i cada cop amb més marques per defecte.
Els materials reciclats ja ho tenen, això, el haver estat tractats i no haver passat directament de propietari en propietari per a un mateix ús sempre deixa emprempta. La sol·litud de la intempèria marca qualsevol cosa que hi sigui exposada.
Així com en companyia encara sóc capaç d'ironitzar i arribar a fer un mínim d'humor sobre la meva situació, els moments d'ostracisme no deixen de recordar-me que no és més que pura pantomima, i que realment em falta alguna cosa important.
Ja no sé si és el renec d'un nen capriciós que ha perdut la seva joguina preferida, encara hi cap la possibilitat, no ens enganyem. Els nens mai no acaben de tenir massa clar el que volen, però tot i això juguen amb fruició amb la primera joguina que els crida l'atenció. Tard o d'hora, l'avorreixen, i bé la desen a la seva habitació, sabent que aviat hi tornaran a jugar per passar bones estones, o bé la tiren, farts de tenir ja les mateixes sensacions, sabedors que no els queda més imaginació per posar en els seus jocs amb aquell instrument, i busquen complaure's amb alguna altra cosa.
Jo no sé si vull ser desat amb cura a l'habitació, o si realment estic en el fons d'un contenidor de color groc esperant que passi el camió de BCNeta. Jo només vull no sentir-me com una joguina, i això és problema de la meva immaduresa, de no saber afrontar allò que no m'ha tocat fer mai. No és quelcom per enorgullir-se'n. Se'm acaben els anys amb vitola de iogurín, els 20 estan al caure.
Tot i això, continuo sent un maleït emo incapaç d'aixecar-se després de rebre un cop sense quedar-se al terra contemplant i recreant-se en les seves ferides, fent que així, de manera inconscient, aquestes acabin per curar-se pijor per furgar-les o no cuidar-les adequadament.
L'alcohol i l'aigua oxigenada poden fer mal, però desinfecten, i la mercromina i el iode escouen, però ajuden a cicatritzar. Jo no vull però cap mena d'ajuda. Jo vull màgia. Vull que amb un raig d'aigua el cos se'm curi sol, un cop netejades les restes de la caiguda.
Però la màgia no existeix, sempre hi ha algun truc. Sempre he estat pèssim a l'hora d'endevinar-los, i mai he sabut trobar un llibre o una web on els expliquin per a dummies de la màgia emocional com jo.
En fi, a ses majestats d'orient els demanaré, ja que he estat un nen bo i segurament imbècil, una mica de maduresa, i un saber entomar les coses. Ah, i saber separar els problemes personals dels llibres de text, per molta que sigui la correlació de la carrera amb allò que em preocupa.
Crec que no em deixo res més, si de cas, ja els enviaria un altre mail. Som a 8 de juny, suposo que encara hi seré a temps.
