Duality?

Frustated because you're getting something good, but you want it still better?

Push your fingers into your eyes.

Life isn't like this.

Stop dreaming, you moron.

World's far away from your brain, right now.

I què? Hmpf.

Hmpf.

.

...

continuarà(?)

Xarxa de seguretat.

A vegades odiem ser conscients que hi és, i d'altres la necessitem de manera desesperada.

Odio la post-adolescència.

Revisió i balanç d'una de les fraccions.

Paradoxalment, tot pren forma quan pensava que ja no em quedava res més per no-fer. Embegut en cafeïna i immers en un núvol d'abúlia imprductiva, sortint de la meva segona casa en la qual acabava de passar més de 12 hores ininterrompudes, veient gent anar i venir, xerrant i somrient amb uns i altres, paradoxalment, i perdonin la recurrència, la música ha començat a sonar, i el que a primera nota semblava el típic record associat, s'ha convertit en un torrent voluntàriament desbordat de pensaments, evocant una rere l'altra escenes que de molt ençà venia acumulant sense un balanç adequat.

I és que sí, ja pot tremolar el terra, perquè m'ha donat per pensar. I això en aquests últims mesos no ha estat bastant freqüent.

Tot ha començat amb... bé, comencem amb la primera peça de la banda sonora que acompanyarà els valerosos lectors que s'aventurin a llegir tal parrafada de dobles sentits.

http://open.spotify.com/track/0eGsygTp906u18L0Oimnem

La melodia és el preludi d'un record inesborrable i inequívoc, realment, i amb

"it was only a kiss"

s'ha precipitat tot. Escenes de fred i falsa intimitat en un campus herbaci sembrat d'alcohol i festa. Trobades prèvies i posteriors al claustre i a d'altres ambients universitaris, primeres estones d'intimitat de veritat acompanyats de fundes nòrdiques nues i cigarretes en la penombra, massatges mentolats... Que inevitablement van portar a uns nadals atípics i milers d'anècdotes i moments per recordar, perllongant-se posteriorment fins a finals d'abril, quan per efecte d'un comptagotes invisible, poc a poc la flama va passar a ser àscua, amb la qual al final ens vam esquitxar i cremar els dits, però amb un inevitable gravat a foc que mai m'avergonyiré de tenir, perquè les petites cremades no són rés comparades amb tot el temps que vam ballar, cantar i passar bons moments al voltant de la foguera.

Tot i que al final acabés convertit en Mr. Brightside, només va durar un temps estrictament necessari...

i canvi de terç!

http://open.spotify.com/track/6cYs5hD11CLkWPvtvBG5L7

Ens traslladem a una atmosfera tènue i carregada, plena de fum, cervesa i gent vestida preferentment de negre. Un petit reducte de persones habituals viu el seu idil·li habitual del cap de setmana, en què un valor segur recau en aquesta cançó i d'altres del mateix estil. Cerveses, mirades i frecs de subtilesa variable configuraven nits de diversió desenfadada i temptacions en segon pla.


Os regalo mis canciones
y me apuntan con el dedo
mira por dónde va el Robe
para mí que ya está pedo.

Els rifs del rock espanyol tenyien la pobra il·luminació d'una brillantor especial i característica que encara recordo amb nostàlgia, perquè ni entre els ullals de la festa dels divendres d'ara l'he retrobada.

Però en fi, recapitulem, i canviem de ritme.

http://open.spotify.com/track/6tC2iHfUlzB2W4ntXXL2BH

Han estat incomptables els dies d'estudi, amb nombroses companyies i un cabàs de moments especials tot i l'ensopiment que comporta navegar entre les pàgines de la literatura mèdica. Com tot, mereix una música en especial i un record per les companyies més apreciades, que han assolit cotes de proximitat temps abans insospitades. Abraçades, estrès, confessions, teràpia recíproca, películes, estones de sofà, cafès i el fum del meu tabac amaneixen aquest cúmul d'instants feliços entre ullada i ullada als apunts.


Something’s tearing me down
And down
Can’t help but feel it’s coming from you
She’s a gunshot bride
With a trigger cries
I just wonder what we’ve gotten our selves into...

Fins i tot moments en què, a punt de caure d'una posició segura, vam recordar on teníem l'arnès de seguretat.

Òbviament, com en tota joventut esbojarrada i postadolescent, hi ha moments per l'amor idealista i presomniat, sense que acabi de fructiferar per causes alienes al raonament lògic...

http://open.spotify.com/track/1Q2G83nXtZdyYk9bq4qPkc


She never really had a chance
On that fateful moonlit night
Sacrificed without a fight
A victim of her circumstance

Now that I've become aware
And I've exposed this tragedy
A sadness grows inside of me
It all seems so unfair

Moments d'insuperable felicitat ondulant que es combinava perfectament amb fases de passotisme, nihilisme i autisme. El preu de no haver tingut 15 anys de veritat el vaig fer pagar a una persona que mereixia tot el contrari...


She wasn't given any choice
Desperation stole her voice

I had to suffer one last time
To grieve for her and say goodbye
Relive the anguish of my past
To find out who I was at last

The door has opened wide
I'm turning with the tide
Looking through her eyes

I arribem a l'últim moviment, potser una letania més o menys constant al llarg del temps, però amb dues fases d'intensitat, una d'estival, i l'altra en ple nadal.

http://www.goear.com/listen/dca95c5/paper-wings-rise-against

1a fase: Canta ell.

"One last thing I beg you please, just before you go
I've watched you fly on paper wings half way round the world
until they burned up in the atmosphere and sent you spiraling down
Landing somewhere far from here with no one else around
To catch you falling down
And I'm looking at you now

And you can't tell if I'm laughing
Between each smile there's a tear in my eye
There's a train leaving town in an hour
It's not waiting for you and neither am I

Swing for the fences son, he must have told you once
That was a conversation you took nothing from
SO RAISE YOUR GLASS *now* AND celebrate exactly what you've done
Just put off another day of knowing where you're from
You can catch up with yourself
if you run"

I en passar 6 mesos i 13 dies després, 2a fase, torna a cantar ell, però la situació ara és bastant a la inversa.

Primer arraulits en un racó, amb fred...

"And I can't tell if you're laughing
Between each smile there's a tear in your eye
There's a train leaving town in an hour
Its not waiting for you and neither am I

Is this the life that you lead?
Or the life that's led for you?
Will you take the road thats been laid out before you?
Will we cross paths somewhere else tonight?
Somewhere else tonight...
(Somewhere else.....)"

I al cap d'unes hores... simplement la tornada.

"And I cant tell if you're laughing
Between each smile there's a tear in your eye
There's a train leaving town in an hour
It's not waiting for you and neither am I"

-------------------------------------------------------------------------------------

Sembla mentida, però el simple fet de tenir un primer record feliç, portant 24 hores despert i excessivament dosificat de cafeïna, paradoxalment tot ha cobrat sentit.

Ha acabat l'última pista en sortir del metro, ara queda escollir un tema per mi. En va intento buscar entre les cançons de Protest the Hero, perquè acabo sucumbint al que vé a ser ja la meva cantarella habitual, i que fins i tot puc acabar covertint en un modus vivendi.

"And how we survive..."

http://open.spotify.com/track/2T53qck9aYEhXtcL6GJEeX

Va, acabeu-la vosaltres.

27 de agosto, 23:45

Empieza el nuevo giro de esta página.

Escribir la fecha y la hora a la que empiezo esta entrada me sirve para constatar que de las tropocientas horas que debería haber estudiado ya para el examen que tengo el martes, he estudiado tan solo una irrisoria fracción de ellas.

Será la abulia veraniega, o el hecho de no tener disciplina aún, habiendo acabado ya segundo, lo que me impide dar 3 pasos y sentarme en la mesa para zambullirme en los apuntes de anatomía.

Aun sabiendo que si o me la quito de encima, me atormentará el verano que viene, no soy capaz de ponerme a ello. En fin, espero que el hecho de escribir me sirva de terapia.

Empecemos por retratar cómo se estudia anatomía, o, almenos, cómo es mi pobre sistema de estudio. Tengo ya mis resúmenes encima de la mesa, elaborados a partir de los apuntes de clase. Y aun así, dispongo de papel en blanco al lado para ir esquematizando progresivamente los contenidos de la materia por los que paso por encima. Después de acabar un bloque temático, repito mentalmente al dedillo toda la información esquematizada, y hasta lograr la perfección en el recuerdo, no paro. Al acabar 2-3 bloques, hago un repaso de los contenidos anteriores, y después, al terminar con unos 10 bloques, los repaso todos, y después la materia de días anteriores.

Es un ritmo quizás demasiado lento, pero seguro. Y es que podemos discutir la naturaleza del examen: dos exámenes teóricos, cada uno sobre un bloque de la asignatura (esplacnología y neuroanatomía), que constan de 15 preguntas cortas y un tema a desarrollar, un tiempo de realización de 2 horas cada uno... Y esto, es el 75% de la asignatura.

El otro 25% se debe al examen práctico, con 20 piezas en la sala de disección, en las cuales hay que saber identificar el elemento señalado con un motivo visual.

Esto en sí no pinta mal. Lo que pinta realmente mal es que el aprobado está en el 7.

Sí, el aprobado, en el 7. Lo que conlleva que el notable se sitúe en el 8.25-8.5, y el excelente en el 9.25-9.4.

Bienvenidos al mundo de los estudiantes de medicina.

Ah sí, mis resúmenes podrían ser perfectamente 100-150 folios a memorizar sin error alguno ^^ Genial, verdad?

En fin, la mesa me llama, o eso espero >.<

Cambio de tercio.

En vistas de que no tengo una inspiración constante para escribir pequeños frasgmentos de disipación mental, creo que llevaré mi blog a otro punto.

Vale, sí, esto ya está visto en series sobre médicos, pero me apetece, qué le vamos a hacer. Intentaré relatar, con más o menos regularidad, lo que acontece en mi vida (atípica o no, eso ya quedará a vuestro juicio) de estudiante de medicina.

Juny 08 - 1

Diuen que les millors cançons s'escriuen en aquests moments, diuen que aquests sentiments desperten la inspiració dels artistes.

O no sóc un home de tòpics, o realment les coses no són així. Potser és el meu defecte, sóc incapaç de deixar de banda els problemes personals quan estan relacionats amb la meva dedicació, quan cada puta línia d'un redactat infame em recorda diverses parts i diversos moments passats que segurament ja no torni a veure de la mateixa manera, ni tornin a repetir-se amb la mateixa intensitat.

Donar-se un temps és un eufemisme massa gros per algú que ja n'ha estat víctima. Conscient que no constitueixo la millor oferta del mercat, i que sóc un producte divertit al principi però repetitiu i cansat després, tinc la sensació d'assolir sempre el mateix rol, i després ser llençat a un contenidor de reciclatge, per a un processat i posterior reenvasament en un format més o menys nihilista, sempre carregat de fum de tabac, i cada cop amb més marques per defecte.

Els materials reciclats ja ho tenen, això, el haver estat tractats i no haver passat directament de propietari en propietari per a un mateix ús sempre deixa emprempta. La sol·litud de la intempèria marca qualsevol cosa que hi sigui exposada.

Així com en companyia encara sóc capaç d'ironitzar i arribar a fer un mínim d'humor sobre la meva situació, els moments d'ostracisme no deixen de recordar-me que no és més que pura pantomima, i que realment em falta alguna cosa important.

Ja no sé si és el renec d'un nen capriciós que ha perdut la seva joguina preferida, encara hi cap la possibilitat, no ens enganyem. Els nens mai no acaben de tenir massa clar el que volen, però tot i això juguen amb fruició amb la primera joguina que els crida l'atenció. Tard o d'hora, l'avorreixen, i bé la desen a la seva habitació, sabent que aviat hi tornaran a jugar per passar bones estones, o bé la tiren, farts de tenir ja les mateixes sensacions, sabedors que no els queda més imaginació per posar en els seus jocs amb aquell instrument, i busquen complaure's amb alguna altra cosa.

Jo no sé si vull ser desat amb cura a l'habitació, o si realment estic en el fons d'un contenidor de color groc esperant que passi el camió de BCNeta. Jo només vull no sentir-me com una joguina, i això és problema de la meva immaduresa, de no saber afrontar allò que no m'ha tocat fer mai. No és quelcom per enorgullir-se'n. Se'm acaben els anys amb vitola de iogurín, els 20 estan al caure.

Tot i això, continuo sent un maleït emo incapaç d'aixecar-se després de rebre un cop sense quedar-se al terra contemplant i recreant-se en les seves ferides, fent que així, de manera inconscient, aquestes acabin per curar-se pijor per furgar-les o no cuidar-les adequadament.

L'alcohol i l'aigua oxigenada poden fer mal, però desinfecten, i la mercromina i el iode escouen, però ajuden a cicatritzar. Jo no vull però cap mena d'ajuda. Jo vull màgia. Vull que amb un raig d'aigua el cos se'm curi sol, un cop netejades les restes de la caiguda.

Però la màgia no existeix, sempre hi ha algun truc. Sempre he estat pèssim a l'hora d'endevinar-los, i mai he sabut trobar un llibre o una web on els expliquin per a dummies de la màgia emocional com jo.

En fi, a ses majestats d'orient els demanaré, ja que he estat un nen bo i segurament imbècil, una mica de maduresa, i un saber entomar les coses. Ah, i saber separar els problemes personals dels llibres de text, per molta que sigui la correlació de la carrera amb allò que em preocupa.

Crec que no em deixo res més, si de cas, ja els enviaria un altre mail. Som a 8 de juny, suposo que encara hi seré a temps.

1

Guillem llegó a casa bregando con sus instintos asesinos, que durante todo el viaje de vuelta no han dejado de insistirle en que arremetiera con cualquier cosa que se interpusiera en su camino. Después de un adiós carente de miradas, parco en sonrisas y sin un ápice de ternura, el rato que pasó en el autobús contemplando nervioso el espectáculo de la gente con prisas y movilidad reducida, en su mayoría carne de geriatras con rostros que parecen estar afectados de mala leche crónica, cargado con sus tomos del saber a la espalda, consume un cigarrillo con ansias mientras anda las 2 paradas de más que ha evitado seguir dentro de ese vehículo tan profundamente deprimete y enojante.

Llegó a casa abriendo con rabia la puerta, dejó sus cosas encima de la cama, contribuyendo al microcaos de su habiación extrañamente limpia y semiordenada, encendió la conexión a internet y empezó a escribir estapequeña introducción, frustrada por la repentina caída del sistema operativo. Una hora después, volvió a armarse de espíritu creativo y emprendió de nuevo este relato. Mientras sonaba la música aleatoria a través de la minicadena, el teléfono fijo al que no contestaba sonaba con profusión.

"No estoy en casa ¡joder!" Exclamaba indignado mientras se cortaba su vena literaria. Inspiró profundamente y asintió con la cabeza, decididamente aquel no había sido un buen día, porque no había nada que destacar, precisamente el día había estado lleno de eso, de NADA, o, si almenos de algo, ese algo estaba relleno de insípidos tintes de pesadez, aburrimiento y frustración por errores propios.

Pero, bien, deberíamos empezar por el principio, porque toda historia tiene su prólogo o bien su precuela comercial, clamoroso éxito de ventas, inversamente proporcionales a la calidad del escrito.

Veamos...